HOME VITA OPERE CASA BIAMONTI BIBLIOGRAFIA CRITICA SPAZIO APERTO ALBUM EVENTI ASSOCIAZIONE
ROMANZI RACCONTI SAGGISTICA SCRITTI D'ARTE COLLABORAZIONI INTERVISTE
 

Avui ja no saps per què fer
viure o morir els teus personatges

LOURDES DOMÍNGUEZ

La Ligúria és una terra que, com la Bretanya i Galícia, entra en el mar, una terra on el diàleg amb els elements de la natura és més fort que entre els humans. Com es pot parlar dels homes descrivint el mar, el cel i la llum d'una Ligúria agònica? L'escriptor italià Francesco Biamonti ens dóna la resposta en el seu llibre 'Vent de mar endins'

"El destí humà és habitar un món i també somiarne un altre. Les meves novelles tenen lloc entre el món que ens envolta i el que somiem"
"Més que explicar una història, m'interessava crear una atmosfera feta de paisatges, de temps, de natura, d'espai..."
"Quan s'escriu, fa falta saber-ho tot, però només explicant una mínima part, el que és necessari i prou"

La Ligúria és sempre present en les seves novelles. Com descriuria aquesta regió italiana?
El paisatge ligurià és vertical: si l'observes des de la finestra, les muntanyes posen punt final a la mirada i et veus obligat a alçar els ulls cap al cel. És una regió on no hi ha teixit social. Tampoc no hi ha locals on es puguin reunir els burgesos, ni classe proletària. A més, la gent de la Ligúria és molt individualista. Per aquest motiu als bars es barregen els antics pagesos i expescadors amb els aventurers, els jugadors d'atzar i els burgesos. La Ligúria és el paisatge metafísic per excel·lència, l'emblema.

Però la Ligúria dels seus llibres no és la Ligúria actual...
La Ligúria dels meus llibres és en part real i en part un somni. Cada escriptor té una terra que en part s'inventa, com ara la Castella de Machado, per exemple. Els escriptors inventen també els seus paisatges. El destí humà és habitar un món però també somiar-ne un altre de diferent. Les meves novel·les tenen lloc entre el món que ens envolta i el món que somiem.

La seva Ligúria és, doncs, un paisatge ja perdut, actualment en decadència?
Miri, m'agradaria tenir fe en la història, però el nostre és un segle que mor en mig del deshonor i la vergonya. En aquesta costa lígur en decadència, s'abaten les ones d'un món que transmigra, d'una humanitat desesperada que fluctua. La costa de la Ligúria actual és una costa perduda, destruïda per l'especulació i la construcció irracional, com moltes de les costes espanyoles. És vulgar, és tot ciment. L'interior, en canvi, ha conservat una mica més el seu caràcter, la seva bellesa aspra.

Reconeix el paisatge dels seus llibres en els quadres de pintors com ara Cézanne?
El blau del nostre cel no és el blau grec, que t'aboca de seguida a la tragèdia grega, que ho devora tot. El nostre és un blau menys punyent, que et fa entrar en la tragèdia molt més a poc a poc. És com el blau dels quadres de Cézanne i, fins i tot, de Van Gogh. És un color que aïlla les coses, però que no te les fa veure amb una aura de mort. El blau del cel de la Ligúria s'assembla una mica al de Catalunya, encara que el vostre és més daurat. Però tots dos permeten a la vida un cert desenvolupament narratiu.

'Vent de mar endins' sembla que no li interessi escriure una història amb un argument de pes, amb una estructura forta...
Més que explicar una història, m'interessava, sobretot, crear una atmosfera feta de paisatges, de temps, de natura, d'espai... La història humana que hi explico és mínima: els meus personatges són inútils.
Al segle XIX, els personatges de les novel·les tenien un objectiu: els diners, el poder, les dones, com en les obres de Balzac i Stendhal. Els anys 30, van ser els de l'energia dels herois que s'alçaven en defensa dels valors amenaçats pels totalitarismes. Però després de Proust, els protagonistes dels llibres van a la recerca d'uns ideals en un món sense valors, com en Camus i en Kafka. Avui ja no saps per què fer viure o morir els teus personatges.

De vegades sembla que els seus personatges actuïn moguts pel vent que dóna títol al seu llibre: van, tornen...
El vento largo és un vent que no bufa mai en la mateixa direcció i per això desorienta molt. Cal contínuament modificar la ruta si un vol mantenir la posició del seu vaixell. És una mica com el vent de la vida, que et porta primer cap a una banda, després cap a una altra...

Italo Calvino diferenciava entre novel·les paisatge i novel·les retrat. Aposta per les primeres?
Sí, però les meves novel·les no són només paisatge. Hi ha també una mena de "fluctuar de les coses després d'un gran naufragi". No crec en el paisatge com es concebia en el segle XIX, sinó en el paisatge com a participació, com a obertura de la consciència a les coses i tremolor líric de les coses que apareixen i desapareixen en un instant, sense que ningú se n'adoni.

Sovint, no explica els sentiments dels seus personatges directament...
No, perquè en les meves novel·les hi ha molt de pudor. A més, l'escola lígur del correlatiu objectiu ens ensenya que la natura, les coses, són un correlatiu objectiu de l'estat d'ànim. Això es pot veure en poetes lígurs com ara Montale i Sbarbaro i en el vostre Tàpies. Es parla de la natura per parlar en realitat de nosaltres i, per tant, el paisatge es converteix en un autoretrat. Els cels de les meves obres són correlatius objectius dels estats d'ànim: s'hi pot veure, per exemple, l'angoixa.
Kant tenia raó: la visió es una síntesi a priori, perquè veiem el que ja hi ha en nosaltres.

Considera la literatura com un procés històric.
Sí, en el sentit que l'escriptura neix de la confrontació estilística amb altres autors. Després dels realistes i dels existencialistes, per exemple, s'escriu d'una manera concreta. No hi ha una escriptura naïf, sinó que aquesta sempre és fruit d'una confrontació amb els escriptors que han precedit l'autor.

Els crítics italians i francesos han destacat que en els seus llibres és tan important el que s'hi diu com el que s'hi calla...
Si em permet citar Hemingway, "l'escriptura és com un iceberg, un gran bloc de gel que es mou majestuós i que amaga sota l'aigua vuit dècimes parts del que és". Per ser eficaç, l'escriptura ha de fer el mateix: la part que no es veu és la que dóna la força, el pes i l'estabilitat a la part mínima que observem. Quan s'escriu, fa falta saber-ho tot, però només explicant una mínima part, el que és necessari i prou."Les paraules dels meus llibres són fetes de murmuris interiors, de converses amb un mateix. La meva escriptura és d'un lirisme cru"

Per això els seus personatges parlen tan poc?
És que els meus personatges no xerren, sinó que parlen. En els meus llibres no hi ha mots buits de sentit, sinó paraules que busquen la comunicació profunda.

Escriure buscant sempre aquesta densitat deu resultar-li difícil.
Sí, per mi escriure és una tasca llarga i difícil. Llenço deu pàgines per quedar-me'n només amb una i, tot i això, encara tinc temptacions d'escurçar-la encara més i més i més... No crec que els meus llibres es puguin esprémer més del que ja ho estan. No faig descripcions exhaustives, perquè dir-ho tot és una opció que limita massa, que escanya la llibertat de la imaginació. És el lector qui ha d'imaginar i entendre. Les paraules dels meus llibres són fetes de murmuris interiors, de converses amb un mateix, d'autointerrogacions. La meva escriptura és d'un lirisme cru.

La seva primera novella la va publicar gràcies a les recomacions d'Italo Calvino.
Jo vaig enviar l'obra a diferents editorials. Ell treballava a l'editorial Einaudi i em va escriure una carta bellíssima dient-me que li havia agradat molt.

Què recorda d'aquest autor italià ja clàssic?
La vigilància mental, la comicitat de les seves paraules, el seu silenci... Era un home extraordinari. Calvino explicava que no era gaire enraonador perquè el seu pare era lígur, i, com ells, era lacònic i taciturn, i la seva mare era una sarda que no parlava mai. Vaig coincidir amb ell dues vegades i només després de la publicació del meu primer llibre, perquè abans em feia vergonya. Però les poques vegades que el vaig veure, vam entrar de seguida en sintonia: érem de la mateixa regió i amb un simple gest ens enteníem. Em va aconsellar que no abandonés mai la nostra estimada Ligúria.

Va publicar la seva primera novel·la quan ja tenia cinquanta anys. Abans no havia sentit la necessitat d'escriure?
Abans escrivia, però no literatura, sinó crítica d'art, concretament de pintura. Després, no tenia ni el temps ni l'estat d'ànim necessaris per dedicar-me a una novel·la, perquè sempre he treballat la terra, les meves oliveres, les meves mimoses... Ara em sento una mica culpable de no haver-me posat a escriure abans.

Els seus llibres són considerats obres profundament líriques...
Sí, també ho deia Calvino: el lirisme és una forma d'acostar-se a la realitat, és la manera més ràpida de fer-ho. L'escriptor pot portar el lector a una realitat aportant-hi una acumulació infinita de detalls d'aquest nou món. És el que feien Dickens, Tolstoi i els grans clàssics. Però també es pot arribar a aquesta altra realitat a través d'una frase lírica molt breu, que sacsegi el lector i el tregui del món real per portar-lo al món de la novel·la. El lirisme és típic dels escriptors mediterranis, i per tant, també dels autors espanyols. La diferència és que el lirisme dels escriptors espanyols és barroc, no és el lirisme clàssic, que és més eixut, més sec.

La seva última novella, 'La parole la notte', ha sigut un gran èxit de vendes tant a Itàlia com a França. Ja n'està escrivint un altra?
Sí i n'he avançat una vintena de pàgines a una revista del Migdia francès. Em sembla que ho publicaran aquest desembre. Els de l'editorial Einaudi se m'enfadaran, però...

dal giornale catalano Avui (Adesso), dicembre 2000

 

INIZIO PAGINA